Invocació

Ara que  diuen que sembla que alguna cosa caurà, és el moment de fer una invocació "que funcioni". Provem-ho...

 

 
















 

 

AIGO

Aigo, vos demanam, aigo

i vós, senyor, mos dau vent

i mos girau ses espatlles

i fais com qui no mos sent.

A s'hort sa terra és eixuta,

s'ha mort tot el que hem sembrat,

es tarongers s'han 'secat,

es blat és mort i no és nat.

Abans, senyor, éreu flors,

ara, senyor, sols sou cards.

Abans, senyor, éreu amor,

ara s'amor s'ha assecat.

Abans, senyor, éreu horts,

ara, senyor, pols i vent.

Abans, senyor, éreu gent,

i ara, on és, on és sa gent?

Cançó popular mallorquina. M. Mar Bonet

  

PLUJA FINA 

Ara que està emplujat,

va bé d’estar-se a casa,

escoltar música, parlar

de coses i més coses.

Demà encara és molt lluny.

No en sabem res.

Si els dies que vindran

fossin com ara que,

sota el llum baix,

les cares dels amics

mantenen

un diàleg tranquil!

Mentre passem l’estona,

quan alço els ulls puc veure,

pel vidres entelats,

caure una pluja fina.

Narcís Comadira

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?

Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...

Hi ha dues perles a la teranyina,

quina conversa la pluja i la font!

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

Canten les gotes damunt la teulada,

ploren les gotes damunt del replà...

Gotes de pluja, gardènia que es bada...

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,

amb la música dels núvols desfets?

Pluja de nit, delicada veïna,

dentetes d'aigua en els vidres quiets...

No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,

dintre aquest plor de la pluja nocturna,

i les estrelles somriuen enllà?

Enllà somriu un mantell tot espurna...

No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Sagarra

Ulls que conflueixen en cada fet, cada passa, cada empremta deixada.

(Callao 253 (4) )

El viatge Rothià d'Andreu Gomila 
o el viatge / desplaçament interior.

Prèvia. Transcripció d' un fragment del pròleg de Marta Pessarrodona.
  [...] Gertrude Stein  [...] considerava que la poesia era "noms" i la prosa "verbs". Cosa a la qual jo hi afegiria "adjectius" i em mostraria totalment eclèctica. Tant per dir que viatgem - o seria millor dir ens desplacem?- per adquirir adjectius,  [...]





Callao 253 (6)

Carrer Callao, on s'hostatjà Andreu Gomila en la seva estada a Buenos Aires.

Visc i no visc enlloc,

físicament almenys.

Potser dins qualque ànima

que no sabia on es ficava

quan m’hi va deixar entrar.

Testimoni de vida-vida expressa,

en el camí de la senzillesa,

a la recerca de sentit dels mots,

no de les frases

o discursos susceptibles

d’interpretacions vanes,
Vida-vista per explorar

sense indrets precisos,

perduda a qualsevol

cap de cantó sense xamfrà.

Callao 253 (7)





T'agradaria fer-te fonedís
en la munió, per esvair-te
com un fantasma sense llançol,
a qui ningú no espera, ningú no pretén.
Desaparèixer sota llums 
de neó, de penombres
marcades. Fugir sense
fer renou, sabent que ningú
no et trobarà a faltar,
no se'n recordarà de la teva 
anterior presència, discreta
i closa, com si no hi fossis,
no hi haguessis estat mai.


 

Plaza Lavalle

Has copsat el què,

travessant Lavalle, emblanquinat

pel fred, la son i el coratge baix;

el Pern del món.

Has mirat de nou els ombús

reflexius, el teatre profund,

el teatre de ficció (l’altre),

però te l’has topat mentre

perdies el sol, enlluernat.

Temps distret, poc clar.

Els indrets queden.

Els homes se’n van.

(enllaç amb transcripció d'un fragment d'un gran llibre...)



Us deixo sense el Callao 253 (9) 
i tots els altres perquè caigueu, 
de cap i de cor, en la temptació.

ET IN ARCADIA EGO

 Giovanni Francesco Guercino, Et in Arcadia Ego (1621)



VESTIGIS

Cerqueu arreu vestigis d’altres vides,

dels somnis que les feien bategar,

dels déus que en mitigaven la temença,

dels mots que n’explicaven les mirades,

dels gestos esculpits on preservaven

allò que creien que era digne

de sobreviure el temps.

Cerques vestigis de tu

salvats en el paisatge,

però ja saps que et vencerà

aquesta ona infatigable

que sents, ja serè, com va desfent-te

mentre els teus ulls somriuen a la llum

i amb els llavis celebres

el raïm i la pell.

Carles Duarte i Montserrat

(Ja ens disculpareu, associació nostra no del tot atzarosa)

Lleus empremtes

   Aleksandr S. Puixkin

 

   

                    

                    
En un àlbum

Passarà l’amor, moriran els desitjos;
ens separarà una freda llum;
qui recordarà les secretes cites,
els somnis, els entusiasmes dels anys passats…?
Permet-los en els fulls del record
deixar la teva lleu empremta.

Traducció d’A.Estopà 

En un àlbum o en un blog, això és el que deixem;

Lleus empremtes

                         
I, Puixkin estant, recuperem aquesta lleu delícia:


  “TU” I “VOS”
      
 Un “tu” d’afecte, per error,
 m’ha dit en comptes d’un sec “vós”,
 i tots els somnis m’han tornat
 de sobte al cor enamorat.
 Al seu davant resto retut,
 ni força tinc d’acalar els ulls;
 llavors li dic: ”Sou molt gentil!”,
 però pensant: ”Ah,com t’estimo!”
                                
          Traducció de Jaume Creus

           

  
       

Bocins del nostre Londres

Powered by Miraculosa

 

Aquesta és pel David

Espero que no tingui més acords del compte

No tenim (gairebé) res contra els jocs olímpics, tampoc a favor; simplement, no els entenem. Tampoc sabem si Londres 2012 traurà el profit, si es que li feia falta, que va treure Barcelona del 92'. El Londres olímpic, ras i curt, no és el nostre. Vet-ne aquí alguns dels molts bocins del nostre Londres.

LONDRES 1967 
 
Aquí amb aquesta llengua et diria, mandrosament,
entre glop i glop de tea, "dear friend",
i et duria a la riba del Thames i t'explicaria la Tower 
i més crims que no s'hi van cometre.
També t'agafaria de la mà i en el reading-room del British
t'ensenyaria que no hi ha cap llibre, entre els milers de llibres,
que expliqui l'enveja del nostre poble. Veuries
homes plens de saviesa orfes de la pretensió
dels nostres importants filòsofs de Vic.
Veuries que tindries alta la mirada quan diguessis,
fos a qui fos, que tu ets poeta, que tu vols ser poeta,
que vols dir el que veus, el que desitges
i els límits atrofiats de les persones i de les coses.
Però tot d'una i sense saber com, et trobaries a la Tate Gallery
explicant història d'Espanya davant d'una tela d'en Tàpìes.
Contaries a aquell anglès tan anglès
que el teu pare, com tants pares, va anar a la guerra
i que no vol parlar i que no vol pensar
i que només sense paraules comprèn les ganes
d'estrall de paradissos de vidre.
També aniries a una tomba en un cementiri allunyat
i veuries l'efígie barbada, parlaries amb la gent d'allí on fos,
et corprendria el dolor davant les tendetes pobres de Petticoat Lane
i t'adonaries que ser pobre és trist arreu.
Sabates gastades que la gent compra, atmosfera de menjar putrefacte.
Però et sentiries tan lliure i feliç
que no cobejaries cap deler de retorn,
si no t'esperessin els amics i les ratlles que volies estripar
i tota la feina que queda per fer.
Es fa tard, en aquest parc ja queda poca gent.
El metro estarà mig solitari i els carrers
cantaran la inhumanitat de les grans ciutats.
En alguns d'ells potser una mà criminal
llucarà assedegada de la sang que voldria, profanament, beure.
Ho diuen els diaris del vespre i deu ser cert. 


Marta Pessarrodona

In a London Drawing room

The sky is cloudy, yellowed by the smoke.
For view there are the houses opposite
Cutting the sky with one long line of wall
Like solid fog: far as the eye can stretch
Monotony of surface & of form
Without a break to hang a guess upon.
No bird can make a shadow as it flies,
For all is shadow, as in ways o'erhung
By thickest canvass, where the golden rays
Are clothed in hemp. No figure lingering
Pauses to feed the hunger of the eye
Or rest a little on the lap of life.
All hurry on & look upon the ground,
Or glance unmarking at the passers by
The wheels are hurrying too, cabs, carriages
All closed, in multiplied identity.
The world seems one huge prison-house & court
Where men are punished at the slightest cost,
With lowest rate of colour, warmth & joy. 

 George Eliot

 

The Smiths whithout Morrissey :_(

Dues pel·lícules

De l'època en que el cinema ens marcava identitat recordem, entre d'altres, dues pel·lícules:

Le Déclin de l'empire américain

Les Invasions barbares

No volem parlar de les seves (majors o menors) qualitats cinematogràfiques, sinó recordar, ara que la primera ja depassa el quart de segle, dues pel·lícules que no van quedar debades en la memòria i que periòdicament revisitem.

 

Associacions atzaroses (II)

Monjo al costat del mar

Caspar David Friedrich

¡Quina meravella, en infinita solitud vora el mar, sota el cel gris, dirigir la mirada vers un desert d’aigua il·limitat! Això implica, nogensmenys, que hem anat fins allí, que hem de tornar-ne, que voldriem anar més enllà, que no podem fer-ho, que trobem a faltar tot allò necessari per viure i, tanmateix, sentim la veu de la vida en la remor de les onades, en el vent que bufa, en els núvols que passen, en la solitària cridòria dels ocells. Això implica una exigencia del cor i una ruptura, per dir-ho així, que prové de la natura. (…)

Extracte de Sensacions davant la marina de Friedrich.

De Heinrich von Kleist, en traducció Anna Montané Forasté.

Editorial Accent.

 

Friedrich parla del  Monjo al costat del mar , però en aquest extracte, inici del text, ho fa d’aquest espai fora del marc (tal com l'hem entès). 

 

No sabem ni entenem perquè, però tenim associacions, almenys aparentment, contradictòries; els dies grisos, encapotats i plujosos ens donen una ferma sensació de seguretat, d’acolliment, com si fossin una capa protectora de Déu. També són un estat de l’ànima (és per això? I si ho són; perquè?); són els nostres dies. Ens agraden els dies de sol, és clar, però molt més després d’una tempesta, quan la llum obre escletxes entre el nuvolam i retorna el color al món. 

Aquesta coverta, del 1977, ens va captivar quan feiem vuitè d'EGB. I la seva música, que no podiem entendre encara. El van regalar als pares, la mare no recorda qui, i el tenim segrestat des d'aleshores. Devíem intuir alguna cosa darrere els núvols; res científic, de  metereologia només sabem que quan plou cau aigua. Porta més de trenta anys fent-nos companyia.

També atzarosament hem trobat aquest poema de José Maria Rivas Grout, del qual només en sabem això, i que ens ha fet pensar que, potser, el dolor hi te alguna cosa a veure.

                        ¿QUE ES EL DOLOR?

                 ¿Preguntas qué es el dolor?... Un viejo amigo,

                  inspirador de mis profundas quejas,

                  que se halla ausente cuando estás conmigo,

                  que està conmigo cuando tú te alejas.

                És així com sentim la veu de la vida.

       Són sedants els cels grisos, encapotats i plujosos?   
                             Hi podeu ballar de peus.

Bon viatge faci la Miraculosa!

40

Quaranta anys em separen de la meva filla.

Hauria pogut anar pel desert,

enyorar l’episodi del vedell d’or,

tastar el mannà que Déu va enviar

del cel.

Hauria pogut passar devora el Mont Nebo,

ser un espia,

veure una puta a Jericó.

He renunciat a tot això per fer la guerra

que m’ha fet guanyar el botí de la paraula pare.

                                          

                                    Ronny Somek

                Traducció de l’hebreu de Manuel Forcano

Cada pas fet, cada paraula dita

retallen un fragment de l’horitzó,

exclouen algun destí.

Com més avances en el camí,

a menys llocs pots arribar.

                       Vicenç Villatoro

  נסיעה טובה              

Gore Vidal & Jan Morris

Gore Vidal Now

Seguim perdent referents

Ens en queda el seu llegat, ja ho hem dit altres vegades, i com d'altres vegades repetim: Saber que al món hi ha autèntiques formes de vida intel·ligent vives, ens ajuda a portar-ho millor tot plegat. Malgrat tot, però, no ens hi acostumem. El dimarts 31 de juliol li ha tocat a Gore Vidal, una veu culta, lletrada, en el sentit clàssic. Diem una veu perquè és així que vàrem descobrir-lo; sentint-lo. 

Entrevista

Vistes des de la Vila Rondinaia de Gore Vidal a Ravello

Trobareu infinitat de referències a la xarxa. El video que enllacem és un dels més divertits; que Gore Vidal col·lés a Charlton cold-dead-hands Heston, un dels nostres actors despreferits, una escena diguem-ne gai a Ben-Hur, ens fa perversament feliços.

 

De seguida que sabem d'un traspàs (indesitjat) ens posem a pensar en quin pot ser el proper, sóm així... I vet aquí qui ens ha vingut primer al pensament; la Jan Morris. Esperem no ser ni remotament premonitoris, o no ens ho perdonarem mai!, perquè voldriem que aquesta senyora fos la nostra àvia.

Entrevista

So many books...

so little time!

Why I mourn the decline of whistling

(article)

Aquest constant reader que apareix a la primera foto de la Morris se'ns ha associat musicalment:

Un anhel constant, constant, constant, constant…