Per viure, per saber que vius i on vius.

Aquests dies se'ns esta enrarint l'aire del país, una barreja d'esperança i neguit fruit del darrer onze i les reaccions perverses de l'ingerència espanyola en el nostre camí i la nostra voluntat. Davant d'això, recordar el valor i el sentit de la (nostra) cultura i l'educació, en el sentit més ampli, em semblen un bon antídot, tot i que no sigui l'únic, per asserenar l'esperit, a voltes inquiet, a voltes exaltat.

El meu sentit de la cultura, el meu perquè, és molt fàcil de resumir: 

Per viure, per saber-te viu i on vius. 

No em falten més raons, tampoc en rebutjo d'altres.

Per saber-ne el valor:

Per saber alguna cosa, almenys, sobre les experiències, el coneixement i els valors que la humanitat ja ha creat -per no perdre terreny, per no lliscar més avall d'aquest nivell. Sí, diguem-ho clar: l'educació és, en aquest sentit, conservació. [...] La cultura representa, primer de tot, la coherència de tota activitat humana fins ara; no ha de perdre això. [...] Defensar-ho és una lluita tan seriosa com atacar noves posicions per assalt i conquerir-les. L'esperit humà seria un mal soldat si només se sentís  qualificat anant a l'avantguarda [...] sense ser capaç de defensar el que ja ha conquerit.

  

Karel Čapek citat per Ivan Klíma a l'esperit de Praga.

  

I torno a Yves Bonnefoy:

Si aquesta nit és altra que la nit,  

Renaix, llunyana veu benèfica, desperta  

L’argila més feixuga on el gra haja dormit.  

Parla: jo no era més que terra delerosa,  

Heus ací els mots, per fi, de l’alba i de la pluja.  

Però parla i jo siga la terra favorable,  

Parla si açò és encara un dia soterrat.

Traducció d’Eduard  J. Verger 

Bé, tot plegat intentava asserenar-me jo mateix.